La Batalla de Montjuïc va tenir lloc el dia 26 de gener del 1641, en plé conflicte dels Segadors. En aquest combat s´enfrontaren les tropes catalanes comandades per Francesc de Tamarit i amb el suport de genets francesos a les ordres del Duc de Bouillen contra els exèrcits del rei espanyol Felipe IV, liderades per Pedro Fajardo, marqués de Vélez.
Per aquelles dates a Barcelona es trobava l’exèrcit francès que havia arribat després que Pau Claris, en l’enfrontament de Catalunya amb el rei Felip IV, els hi demanés el seu ajut. També bona part del sud del Principat es trobava ocupat pels terços castellans i ara es dirigien cap a Barcelona per posar fi a la revolta dels catalans.
L´exèrcit castellá que va atacar Barcelona estaba composat per 23000 infants, 3100 cavallers i prop de 25 peces artilleres. Les forces catalanes estaven conformades per uns 5700 soldats distribuits en diversos llocs: el castell de Montjuïc ( nou companyes de milicians del terç de Santa Eulalia, més 300 soldats francesos amb 8 peces d´artilleria ), la ermita de la Santa Madrona ( amb forces comandades per Gallert i Valencia ), i els quatre terços restants de la coronel.la., situats a la ciutat. A més s´ha d´afegir la caballería francesa de Henri de Serignan situada al Pla de Barcelona. El regimient del propi Serignan va encarregar-se de la defensa del portal de San Antoni mentre que la resta de la cavalleria, formada pels batallons dels capitans monsieur de Fontarelles, monsieur de Bridoirs, monsieur de Guidane, monsieur de Sagé i monsieur de la Talle, Joseph d´Ardena, Joseph Galceran, Henrique Juan, i Manuel d´Aux defensaven els camins entre Barcelona i Sants.
Després de la victòria castellana a Martorell la setmana anterior, el marqués de Vélez va decidir atacar amb premura per evitar el reagrupament de les tropes catalanes dispersades pel Vallès, i dels nous contingents catalans i francesos que estaven en camí, atacant Montjuïc, encerclant la muntanya iniciant l'envestida amb dos mil mosqueters seguida pel gruix de la infanteria, i a l'hora obrint un segon front mitjançant un atac directe contra el portal de Sant Antoni amb el gruix de la cavalleria i l'artilleria, i una part de la infanteria. 
L'assalt a Montjuïc va començar a les nou del matí quan dos-mil mosqueteres pujaren per la banda del Llobregat, sent rebutjats pels defensors.
Poc més tard de la primera escomesa, dos terços més van començar a pujar la muntanya des de Sants i dos terços comandats per el marquès de Mortara es van dirigir des de la Creu Cobeta a l'ermita de Santa Madrona per tallar el camí entre la ciutat i Montjuïc, d'on es van retirar els catalans que hi havia apostats aprofitant la cobertura de la cavalleria francesa per instal·lar-se en el camí atrinxerat de Montjuïc, des d'on havien de protegir les municions i els reforços que havien de pujar al castell.
Les tropes castellanes, mancades de comunicació i travessant un terreny boscós i costerut, van arribar al cim de la muntanya en diferents moments. Quan les primeres tropes castellanes van arribar al cim de Montjuïc, molts catalans van fugir, tret d'una companyia de 400 homes que els va fer front a l'atac disparant a curta distància per consell dels oficials francesos, delmant als atacants i eliminant-ne als oficials, gràcies a que no havien d'enfrontar-se a tots els atacants a l'hora, mentre l'artilleria dirigida per Agustí Radas disparava terra, pedres i metralla metàl·lica pels canons sorrers holandesos a curta distància, doncs els hispànics no duien escales ni artilleria.
La resta de les tropes hipàniques encara estaven acampades als camps de Valldonzella.
Henri de Serignan comandant set batallons de cavalleria va atacar cobert pels mosqueters apostats a la muralla, als hispànics que atacaven la muralla i el camí de Montjuïc, mirant de flanquejar-los per la creu coberta, atac que va ser respost per una càrrega de la cavalleria castellana i que alhora va provocar la retirada catalana cap a l'interior de les muralles pel portal de Sant Antoni, sent seguits pels hispànics però aquesta maiobra els va suposar quedar-se sense munició, de manera que els atacants van quedar a l'abast del foc de mosquet de les muralles i amb el portal tancat, sent llavors carregats pels cuirassers francesos. Entre les baixes hispàniques es trobava el duc de San Giorgio.
La victòria a la muralla va permetre enviar dos mil mosqueters de refresc al castell, coberts pels mosqueters apostats a les trinxeres. A les tres de la tarda els castellans van intentar un nou atac en massa amb les tropes de reserva, però la manca d'escales i el foc català van provocar moltes baixes. Una càrrega final de quaranta catalans del castell muntanya avall, provocant el pànic i la retirada dels espanyols fins a Sants
A la matinada següent, l'exèrcit castellà abandonava Sants sabedor que Phillipe de la Mothe s'acostava amb una columna de 6.000 homes, deixant enrere l'artilleria i fugia cap a Martorell, des d'on aniria fins a Tarragona, on el marqués de Vélez acabaria sent substituït per Federico Colonia. A Tarragona només va arribar la meitat de l'exèrcit que hi havia sortit uns mesos abans.
El president de la Generalitar catalana, Pau Claris morí un mes després de la victòria de Montjuïc i les noves autoritats no van poder aturar els excessos dels lloctinents francesos. La inevitable intervenció francesa convertí Catalunya en un front més de la guerra dels Treanta Anys, que enfronta als Habsburg i a la monarquia francesa per l'hegemonia d' Europa.
L’any 1939, l'exèrcit espanyol, sota les ordres del general Franco, quan va arribar a la portes de Barcelona, sense cap possibilitat de ser derrotat, es va esperar dos dies a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés de la nostra memòria la gran victòria catalana del 1641.
Actualment al Poble-Sec de Barcelona, existeixen una sèrie de carrers que recorden els vencedors d’aquella batalla: el carrer de Tapioles, nom d'un membre de la guarnició catalana, el carrer de Radas, en honor al capità Agustí Radas i el de Margarit, en memòria de Josep Margarit i de Biure que fou governador de Catalunya i ambaixador de la Generalitat a París i que lluità heroicament. També trobem, el carrer Montfar, en honor de Dídac Montfar Sorts i Cellers que manava l'artilleria catalana. I finalment dir que trobem un carrer dedicat al poeta Cabanyes, si bé, el carrer correspon, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes el 26 de gener. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta. Altres herois catalans d’aquella guerra que tenen carrers a Barcelona son Pau Claris, Fontanella i Tamarit. .
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario